La monarquia

Tot gràcies a aquella sabata que va perdre quan va haver d'anar-se'n cuita-corrents del ball perquè a les dotze s'acabava l'encanteri, el vestit tornava a la condició de parracs, la carrossa deixava de ser carrossa i tornava a ser carbassa, els cavalls ratolins, etcètera. Sempre l'ha meravellat que només a ella li vingués la sabata a la perfecció, perquè el seu peu (un 36) no és de cap manera inusual i altres noies de la població deuen tenir la mateixa talla. Encara recorda la cara d'astorament de les dues germanastres, quan van veure que era ella qui es casava amb el príncep i (uns anys després, quan els reis es van morir) es convertia en la nova reina.

El rei ha estat un marit atent i fogós. Ha estat una vida de somni fins al dia que ha descobert, a la camisa reial, una taca de pintallavis. El terra se li ha enfonsat sota els peus. Quin desfici! ¿Com ha de reaccionar, ella, que sempre ha actuat honestament i sense malícia, que és la virtut personificada?

Que el rei té una amant és segur. Una taca de pintallavis a la camisa sempre ha estat una prova clara d'adulteri. ¿Qui deu ser, l'amant del seu marit? ¿Ha de dir-li que ho ha descobert o bé dissimular, com sap que és tradicional en les reines, en casos així, per no posar en perill la institució monàrquica? ¿I per què ha buscat una amant, el rei? ¿És que ella no el satisfà prou? ¿Potser perquè es nega a pràctiques que considera perverses (sodomia i dutxa daurada, bàsicament) el seu marit les busca fora de casa?

Decideix callar. Calla també el dia que el rei no arriba a la cambra reial fins a les vuit del matí, amb ulleres de pam i flaire de dona. (¿On es veuen? ¿En un hotel, a casa d'ella, al mateix palau? Hi ha tantes habitacions, en aquest palau, que fàcilment podia permetre's tenir l'amant en qualsevol de les dependències que desconeix.) No diu res tampoc quan els contactes carnals que abans establien amb regularitat de metrònom (nit sí, nit no) es van espaiant fins que un dia s'adona que fa més de dos mesos des de l'últim cop.

Plora en silenci, a l'habitació reial, cada nit; perquè ara ja cap nit el rei no se'n va al llit amb ella. La solitud la corseca. Més s'hauria estimat no haver anat mai al ball, o que el peu d'alguna altra noia hagués encaixat amb la sabata abans que el d'ella. Així, acomplerta la feina, l'enviat del príncep no hauria arribat mai a casa seva. I, cas d'haver-hi arribat, més s'hauria estimat, fins i tot, que alguna de les seves germanastres hagués calçat també el 36, per comptes del 40 i el 41, números massa grossos per una noia. Així, l'enviat no hauria fet la pregunta que ara, destrossada per la infidelitat del marit, li sembla fatídica: si hi havia cap altra noia a la casa, a més de la madrastra i les dues germanastres.

¿De què li serveix ser reina si no té l'amor del rei? Ho donaria tot per ser la dona amb qui el rei copula extra conjugalment. Mil cops més s'estimaria compartir les nits d'amor adúlter del monarca que la buidor del llit conjugal. Abans querida que reina.
Decideix acomodar-se a la tradició i no dir al rei què ha descobert. Actuarà de manera sibil·lina. El vespre següent, quan després de sopar el rei s'acomiada educadament, el segueix. El segueix per passadissos que desconeix, per ales ignorades del palau, cap a estances que ni tan sols imaginava que existissin. El rei la precedeix amb una torxa. Finalment es tanca en una habitació i ella es queda al passadís, a les fosques. De seguida sent veus que li arriben de dins. La del seu marit, segur. I el riure gallinaci d'una dona. Però superposat a aquest riure sent també la veu d'una altra dona. ¿Està amb dues? A poc a poc, procurant no fer soroll, obre una mica la porta. S’estira a terra perquè no la vegin des del llit; fica mig cos dins de l'habitació. A les parets, la llum dels canelobres projecta les ombres de tres cossos que s'acoblen. Hauria volgut alçar-se per veure qui hi ha al llit, perquè les rialles i els xiuxiuejos no li permeten identificar les dones. Des d'on és, estirada a terra, no pot veure gaire res més; només veu, als peus del llit, tirades de qualsevol manera, les sabates del seu marit i dos parells de sabates de dona, de taló altíssim, unes negres i del 40 i les altres vermelles i del 41.

* * *

Versions del conte de Quim Monzó, segons veus diferents:

La glòria de les germanastres

Vés qui els ho havia de dir a les dues germanastres que també els arribaria la glòria. El secret va raure en saber pair el desengany que es van emportar quan el patge va presentar-se a casa per emprovar la sabata que va entrar com anell al dit al peu de la Ventafocs. I elles que feien uns peus com unes barques, res de res, un 40 i un 41 no poden competir amb un peuet minúscul!

És clar que la plaça de princesa i després de reina va quedar ocupada en la història de la Ventafocs. Però qui no es conforma és perquè no vol i així va ser com les dues germanastres van empassar-se la ràbia i van ordir un pla. En els àmbits reials també hi ha papers que s’han de fer amb la professionalitat més distingida

El rei com qualsevol mortal també va deixar-se seduir pels estrafets encants de les dues germanastres bessones. Era qüestió d’actuar amb delicadesa i tàctica. Primer una caiguda d’ulls com aquell qui no vol la cosa; un altre dia un vestit extremat i una lleugera insinuació.  I  mentre una germana entretenia la reina amb qualsevol fotesa,  l’altra copulava amb el rei. I com que la còpula era per partida doble, el rei va abandonar els deures envers la seva reina, de manera que quasi sense adonar-se tenia totes les nits ocupades.

Tant van agradar al rei els jocs i afalacs de les dues bessones que va decidir satisfer-les alhora. Així ho confirmen les memòries del majordom que va sorprendre la reina espiant les habitacions dels convidats on veié desordenadament per terra les sabates del rei i un parell negre del 40 i un altre vermell del 41.

Darrere la porta hi ha un sabater que fa sabates de paper i ...

******

La Trama de la Ventafocs.

La ventafocs un conte per infants! No, no, que va!. La ventafocs la noia bona i humil! Ni parlar-ne!...Era la noia més pèrfida i calculadora que us podeu imaginar.

Tot responia a un pla perfectament ordit entre ella i la fada padrina, per arribar al més alt poder del reialme...i quin era el camí més efectiu? Doncs seduir al Príncep hereu i aconseguir casar-se amb ell. Era la trama política més fosca i més vil, disfressada de conte de fades.

Ja li anava bé a la noia fer el paper de ventafocs, fràgil, bonica i bona noia. Pobre i orfe eren les úniques veritats de la seva vida però ja se n'havia cansat i de retruc es venjaria de la seva família d'acollida, que tan malament l'havia tractat sempre.

La trama que varen planejar amb la fada era perfecte. El ball que el Príncep va organitzar els hi va venir com l'anell al dit i va ser l'oportunitat que esperaven per iniciar el seu pla. En un plis-plas la fada va muntar la carrossa, el vestuari, la perruqueria, el maquillatge...i tota la parafernàlia necessària en aquests casos. No sabem d'on van sortir els diners per fer realitat tot això...o si la fada era multimilionària... Deixem-ho, no cal desmuntar-ho tot, segurament ho va acabar pagant el poble.

Va quedar irreconeixible, ni la seva família va sospitar res, com podien imaginar que era la germanastra que havien deixat a casa fregant! Tothom va quedar admirat d'aquella damisel·la tan bonica i espectacular que havia aparegut al saló del palau. El Príncep, tal com s'esperava, no va tenir ulls per ningú més. Això va provocar moltes enveges i enraonies que van alimentar per molts dies la fam del poble i el va distreure d'altres cabòries.

En el pla hi havia la condició que la noia havia de desaparèixer de l'escena molt aviat, deixant al Príncep en el moment culminant del seu desig, però deixant una pista clara i evident perquè no li costes gaire localitzar-la. Una sabata!

Una sabata del 36, qui havia de dir que en aquella època no hi hagués en tot el reialme cap més noia que calcés un 36... Bé, diguem-ne que són coses de fades... en les trames polítiques ja solen passar  coses inexplicables com aquesta.

La resta va ser fàcil, el Príncep la va trobar i s'hi va casar. No vulgueu saber el mal d'estomac que això va provocar en les seves germanastres. Però no havien de patir, elles també entraven dins la comèdia, les hi tenia reservat un paper important.

Ella no estimava al Príncep, més aviat el trobava una mica curt, mira quina manera de deixar-se entabanar! Ella estimava ...i això amics encara no ho sabíeu, a l'ajudant de cambra del Príncep, que també estava al cas de la trama però que es mantenia discretament a distància.

I aquí entrem a la segona part de la història. Al començament va fer el paper de la bona esposa... tenia molta pràctica en dissimular. No va haver d'esperar gaire, el rei va morir prematurament i el Príncep va ser coronat com el seu successor i hereu i ella com a reina consort, però donada la feblesa ja coneguda del nou rei, ella va ser la que realment va ostentar el poder.

Com que ja tenia el que volia i no hi havia raó per continuar dissimulant, aleshores va ser quan va fer entrar en escena a les seves germanastres i va fer per maneres d'anar acostant-les a la cort. Sabia que el rei era un faldiller i que les seves germanastres es delien per ell... els hi va preparar el camí, no tardaria aportar-les al llit...

Un bon dia, s'ho va manegar per enganxar-los in fraganti...no s'acontentava d'anar alternant-les, no!... Les dues a la vegada! Això li va anar de perles a la ex-ventafocs, que li va muntar un "pollastre", que el rei no va saber com sortir-se'n. Això no podia transcendir de les parets del palau, quin escàndol! Per tant a partir d'aquell dia van fer vides separades dins del palau, però mantenint les formes de cara al poble. Les germanes varen ser desterrades del reialme amb lo qual va satisfer la seva venjança.

I ella?... Doncs ella es va poder lliurar, sense traves però amb discreció, al seu desenfrenat amor pel que ara, ja era el seu assessor personal, al que havia concedit el títol nobiliari més alt de la cort.

El rei va callar...

I conte contat, conte acabat. 

                                                      
                                                   ***********************

   Tot per culpa de la  maleïda sabata i de la seva marxa a corre cuita del ball!. La noia era guapa no cal que ho negui i em va despertar unes ànsies tals que no vaig parar fins a aconseguir-la. Vaig necessitar fer la crida de la sabata per no equivocar  la meva tria, em sentia ple de desig per ella i no volia que tornés a desaparèixer. Hi vaig anar jo, el príncep, en persona a emprovar-li i em van quedar gravades les cares estorades de les germanastres quan van veure que la escollida seria ella...

   La monarquia és feixuga de portar així com totes les obligacions que comporta: festes, recepcions, sopars de gala, alguna que altra guerra...I al principi els meus ulls eren per ella, fins que me’n vaig adonar que ja no desapareixeria mai més. Fou llavors quan em vingueren al cap les cares de les pobres germanastres i vaig sentir la necessitat de restituir l’enuig que els hi va causar la crida de la sabata i la tria de la germanastra. Em sentia em deute amb elles. Vaig anar sol·lícit a les seves cambres i no les vaig trobar. De tornada em vaig creuar amb un servent que m’entregà una carta. Era d’elles, em declaraven el seu amor etern per mi i al no ser correspostes se’n anaven lluny de mi: desapareixien. No hi vaig a ser a temps...em vaig precipitar en la tria.